.
No sé si és una llegenda urbana, però us explicaré una història verídica.
Els meus tiets de Tivissa, van decidir un dia fer una visita a un poble de la Catalunya pirenaica, i posant un dit a l´atzar en el mapa per triar un indret de la serralada més septentrional del Principat, els va tocar aleatòriament Ribes de Freser.
Pujant amb un Opel Frontera de color granatós i amb cassettes de La Trinca, van arribar en aquest selecte poble enbutifarrat entre Queralbs i Ripoll. La visita els resultà una formidable diada, joiosos de veure meravelloses vistes muntanyoses, una estètica rural guarnida de xalets amb sostres de pissarra, i el caudal del riu Freser atravessant la bonica vila com atravessa un condó a una bonica vagina (amb perdó). Van passejar i passejar gaudint de l´amorós paisatge, fins que van decidir tornar a "ses terres meridionals". Però el meu oncle Narcís, cansat de tant caminar i a causa d´una salut tan delicada com forçada aqueell dia, va caure estabornit a terrra víctima d´un mareig. El cap li rodava i els ulls giraven bojos com si mirés un concurs de "capoeiras". La meva tieta Rebeca s´esparverava per la situació del seu marit. "ay!, i ara que fotré?". La desesperació era gran, i la situació de l´oncle Narcís empitjorava. Ateus com eren (--són ateus perquè són funcionaris, i creuen que després de ser-ho no pot haver una vida millor--), no creien en miracles, però un se li aparegué. Una bestiola peluda s´apropa amb ells i els oferí un barrilet de conyac que li penjava del collar. Era un gos, raça San Bernat? Sens dubte semblava un gos, però no era un San Bernat, més aviat era el típic gos menut i pelut conegut en esferes urbanes com a "llepaxones". A banda era cridaner, i bordava d´una manera estranya, quasi ininteligible. El Brandy resultà vital, tot un reconstituient pel meu oncle. Llavors, els meus parents decidiren adoptar aquesta amable i diminuta bestiola molt agraïts amb ella per ser l´àngel de les seves vides.

Se´l carregaren al cotxe i el portaren en menys de tres hores a Tivissa, on les pubilles van a missa. El van acomodar a casa, oferint-li un bonic raconet per a que pogués fer aquells tres verbs que caracteritzen als gossos: menjar, defecar i dormir. Estava molt a gust, i convivia amb els meus oncles i amb el meu cosinet Martí, fill de la parella. Era un noiet alegre, i tot un DJ aficionat. Tenia una graella musical on feia les seves barreges "maquineres". El meu cosí era bon noi, amb una estètica un pel "tunning", però de seguida congenià amb en Toni( és el nom que li posaren al gosset miraculós), perquè li posava melodies que ell escoltava melosament.
Eren fets l´un per l´altre, ungla i carn, o cul i merda. Però un dia passà una desgràcia: el Martí li va fer una versió maquinera i passada de voltes de la cançó "THE WALL" de Pink Floyd, amb una percussió i ritme similar al d´un taladró de les obres de la Rambla Badal. De sobte, l´indefens gosset Toni, es transformà amb un diminut monstre pelut de mitja llarda d´alçada i ara ja se li entenia quan bordava: "VIAM, VIAM, VIAM, VIAM, VIAM....".
Era un soroll terrorífic aquella manera de bordar, es podia clavar al cervell amb facilitat. A més, la bestiola Toni treia escuma bocal foragitat de ràbia anima, i mirant amb ulls criminals al meu pobret cosí. I dic pobret, perquè aquella versió canina de Chucky se li llençà a la jugular i l´arrancà d´una mossada virulenta la nou, com si li fes un morreig desesperat a una mussa platònica tipus gossa Lassie.

En Martí va perdre la vida, i els meus oncles estaven fora de si.
Abans de qualsevol gestió, portaren lligat pels testicles cap al veterinari, a aquella antiga dolça mascota que s´acabà convertint en el pitjor dels seus malsons. El veterinari l´observà, veient que encara li rajava la sang dels ullals. L´especialista en animals, afirmà Contundentment: "No en tinc cap dubte!!! Això no és un gos pirenaic, és una RATA CANITXE!!! Una típica rata que es cria en zones gèlides i muntanyoses, de caràcter bipolar (amable o terrible) i molt d´idees fixes. Es torna violent si li trastornes una cosa que té mitificada". Al dia següent enterraren en Martí, el meu pobre cosí.

No sé si aquesta és també una llegenda urbana , però per si de cas us l´explico. Bona nit a tots, en especial a la rata canitxe